Un sospir.

Ens creiem invencibles gegants, i la dimensió del temps i de la vida ens fan efímers, febles i lleugers. La vida, segons deia el gran Lennon és eixa cosa que passa mentre ne fem d'altres, potser tinga raó l' irrepetible músic; però, per desgràcia la mort és el mateix. També va dir algù que ara no recorde el nom, que la mort és l´única cosa que té la suficent paciència  com per esperar-te tota una vida. No ho sabrem mai, quan serà eixe moment, tothom ha naiscut per arivar a eixe moment, només per a morir.
Eladia i Jesús, junts als seus amics Eduardo i Mª Pilar encetaven just les vacances. Acudien a la Catedral de Florència i tot just creuant la Plaça a Eladia li faltaren les forçes i la vida. Agafant la ma del seu marit, encara encertà a dir: no em deixes sòla. I tant que no estigué sola, en cap moment l'abandonà Jesús ni els seus amics Eduardo i Mª Pilar, però la mort és capriciosa i se l'emportà a la seua eterna nit fosca.
Des de aquest petit blog vul fer-li un homenatge a la vida de Eladia, una dona treballadora, colze a colze, amb el seu marit. Després criant i educant a les seues dos filles, i també colze a colze amb elles lluitant per teure endavantel restaurant que porta el nom d'ella- el millor homenatge que se li podra fer mai-. Cuidant sempre de les persones que tenia al seu costat. Et rebia sempre a sa casa amb uan gran hospitalitat i afectuositat, estava en tots els detalls, sempre amb el somriure a la boca, fent la vida millor als demés.
Des d'açí els creients preguem per Eladia, i els que no creguen que tinguen un pensament per ella.
Tantes coses bones que ha fet Eladia en aquesta vida i sembla que ha passat només en un sospir.
Expresar el meu sentiment de condolència a Jesús i a les seues filles i als gendres, la meua solidaritat amb tota la familia i especialment els meus ànims i pensaments positius per als meus cunyats Eduardo i Mª Pilar que sé que estàn molt afectats.

A la memòria de la dignísima vida d'Eladia.